L’1Dex avait publié le 23 janvier 2018 « L’ignominie est en marche », signé par Gabriel Laflèche. Cet article a été lu par près de 200’000 personnes, en majorité catalanes. Aujourd’hui, nous publions ce même texte, paru sur le site du journal numérique madrilène« Lo que somos » en espagnol, et, en catalan, sur cataladigital.

VERSION EN CATALAN

Si s’hagués de destacar d’un sol traç el caràcter espanyol, quin seria? Fonamentalment l’espanyol és a l’inconscient col·lectiu, com aquell que va esclafar les civilitzacions d’Amèrica del Sud. Un conqueridor, un guerrer, un militar orgullós de les seves batalles. De tota manera, l’espanyol, al seu entendre, no ha conegut mai una derrota. Alguns contratemps com a màxim. El tipus de batalla no és important: és un soldat! Un guerrer que troba la seva raó de ser amb l’enfrontament, l’aniquilació de l’altre i la humiliació d’aquell a qui a sotmès. Que aquest sigui un home, un toro o un molí, és indiferent. Ha vençut, és fort i valent! Que el combat fos desigual, ridícul o burlesc li importa poc. El seu objectiu és demostrar el seu valor rebaixant a qui ha abatut. I si perd una batalla? Esborra l’esdeveniment de la seva memòria i de la història. L’espanyol és un personatge sorgit de la mitologia ibèrica: no és de cap regió en particular. Però la regió que correspon millor a aquesta descripció és la Castella històrica, o el govern de Madrid. D’allà prové aquesta pestilent olor de testosterona. Si més no hi ha una costant destacable : Castro era gallec, Franco era gallec, Rajoy és gallec, Hitler … Ah no, ell no! Ell era austríac. ‘Hispania’ són els països del ponen com deien els romans. Seria doncs un país on cal viure sotmès? (Es tracta d’un joc de paraules. En francès, el país del capvespre es diu: « el país on el sol s’estira ». En francès, algú que « s’estira » és algú que confessa o que es sotmet. Així, Hispania, on el sol s’estira seria el país on cal viure sotmès?)

I el català qui és? La seva herència històrica en fa d’ell un negociant. El fenici, el venecià de la península ibèrica. D’entrada perquè el seu dret envers l’herència l’ha forçat en aquest sentit : el dret de ‘l’hereu’, són únicament els fills grans els que hereten sense compartir les propietats. Això va obligar als altres fills a instal·lar-se a la ciutat i esdevenir burgesos. És a partir d’aquest moment que el teixit urbà, comercial i industrial es densifica a Catalunya. Quan Castella obre el monopoli comercial amb les Amèriques a finals del segle 18, Catalunya està a punt: és l’explosió econòmica. A més, el decret de Felip V prohibint als catalans fer política no fa més que reforçar aquesta activitat econòmica i intel·lectual. Catalunya ha estat una terra d’acollida des de l’antiguitat. Els fluxos migratoris provinents de tota la conca mediterrània fan aviat d’aquesta regió un refugi de pau per a molts pobles. Aquesta barreja i les migracions són part integrant de la riquesa cultural i econòmica de Catalunya. A títol d’exemple: durant la Inquisició, el comte de Barcelona va ser l’únic que va castigar els culpables del genocidi del barri jueu de Barcelona.

Llavors com fer coexistir dues societats, dues mentalitats tant diametralment oposades? Una jeràrquica i absolutista, on el poble tem el poder i es conforma amb les regles, que no ha viscut la Revolució industrial, que va dirigir la contra-reforma ignorant el Segle de les llums. I l’altre composada per comerciants, artesans i joglars, on  el poder és pactat, que ha viscut la revolució del mercat i després la Revolució industrial, que ha practicat la tolerància, estimulat la innovació i que ha fet de la democràcia una realitat natural i compartida.

El què passa avui a Catalunya és el malson del conqueridor: el poble al què intenta sotmetre,  resisteix i rebutja passar sota el jou. Llavors, intenta aplicar a l’insubmís tècniques que coneix i que funcionen per ell mateix: aplicar violència i humiliació.

La humiliació … Erigida com una institució pel govern espanyol mitjançant l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola.. Aquesta violència hipòcrita, emocional i destructiva. Aquesta violència practicada per l’Estat i al mateix temps legalitzada per l’Estat. D’aquesta forma s’autoritza als mitjans, als polítics, a la gent del carrer a intimidar, insultar i menysprear els catalans. Com en ple franquisme, època beneïda per l’actual govern atès que permetia a cadascú menysprear i oprimir a l’altre de manera legal, diàriament. Comportar-se pel que fa al que ha de sotmetre’s a la més menyspreant condescendència. A la manera del racisme més brut.

Ho sabien ? Durant el període franquista, les altres llengües estaven prohibides. Quan una persona parlava una de les llengües prohibides, català, euskera, gallec, era reprimit de la forma més dura: “Háblame en cristiano!” Exemple per mostrar la diferència entre el conqueridor i el bàrbar, Avui torna a ser el mateix.

Avui aquest tipus de comportament està novament permès. Segons Ramon Blázquez, una allau d’ignomínies i vexacions derivades de l’aplicació de l’article 155 estava programada pel govern. És persistent i violenta a la premsa, especialment a la televisió i xarxes socials. Fins i tot al País basc, durant els episodis més violents del terrorisme no van sofrir tals vexacions, humiliacions, insults, desqualificacions i ultratges.

Hi ha dues cares d’aquest torrent d’ignomínies: la primera és frontal i primària. Consisteix en l’insult i el menyspreu públic quan Ana Rosa Quintana tracta en directe al Vicepresident del Govern català, Oriol Junqueras de “gilipollas” o quan Eduardo Inda qualifica en directe ala televisió el President del govern català, Carles Puigdemont de “merda”. A tot això s’hi afegeix la dubtosa qualitat de tots els que intervenen als diferents grups de debat o d’entreteniment que s’avoquen a una veritable cursa d’insult i ignomínia.

Eduardo Inda

La segona cara d’aquesta reprovació pública, i potser és la pitjor, és la manipulació mediàtica. Feixugament orquestrada a la premsa, els articles d’opinió, les editorials i exportada extensament a totes les agències de premsa, De forma coordinada, el repertori anti-català és força unànime en els termes emprats; desafiament independentista, referèndum il·legal, cop d’estat, covards, adoctrinament contra el govern central, … La violència dels atacs, la manera enfrontada de llançar les mentides i la permissivitat de les autoritats front a aquesta situació, digna de desencadenar nombroses causes penal per difamació, mostra fins a quin punt el govern dels Hidalgos de Madrid està decidit a enfonsar en el menyspreu i la humiliació al poble català sense cap límit ètic.

Front a aquesta voluntat medieval de fer perdre l’honor a l’enemic, es reconeix la impotència i la feblesa del govern espanyol. Mentre fa tot el possible per aixafar el poble català humiliant-lo, no és conscient que els seus valors no són els dels catalans. Els catalans són obstinats, prudents i resistents. Fa tres-cents anys que l’espanyol intenta contenir-los per la força, però és inevitable: Catalunya serà independent o no serà. Els catalans estan lligats a la idea de república com a mínim tant com els espanyols ho estan a la de dictadura.

Els catalans saben, i sobretot senten molt profundament a la seva ànima, que la seva salut és la independència. Que ells no podran viure a Espanya atès que el seu govern els tractarà sempre com una colònia. Els catalans saben que un dia viuran, ells o els seus fills, al seu país i que compartiran els seus valors democràtics i de respecte amb tots aquells que voldran ser catalans.

I els espanyols també ho saben …

VERSION EN CASTILLAN

Si uno tuviera que definir en una línea el carácter del español, ¿como seria?  Básicamente, español es en el inconsciente colectivo, aquel que aplastó civilizaciones de América del Sur. Un conquistador, un guerrero, un soldado orgulloso de sus batallas. Además, los españoles, a su entender, nunca han conocido la derrota. Algunos contratiempos, a lo sumo. El tipo de batalla es no importante: ¡él es un soldado! Un guerrero que fundamenta su razón de existir en el enfrentamiento, la aniquilación del otro y la humillación del que ha sometido. Que este sea un hombre, un toro o un molino, es indiferente. ¡Él ha vencido, el es fuerte y valiente! Que el combate sea desigual, ridículo o burlesco no le importa. Su propósito es mostrar su valor ridiculizando al que ha derribado. ¿Y si pierde una batalla? Borra el evento de su memoria y de la historia. El español es un personaje de la mitología ibérica: no lo es de una región en particular. Pero la región que mejor se adapta a esta descripción es la Castilla histórica, o el gobierno de Madrid. De ahí es donde emana ese pestilente olor a testosterona. Sin embargo, hay una constante remarcable: Castro era gallego, Franco era gallego, Rajoy es gallego, Hitler … Ah, no, no lo era, ¡El era austríaco!  » Las Españas son los países donde se pone el sol como decían los romanos (en francés se dice “donde se acuesta el sol”). Sera el país donde tenemos que vivir acostados? (En francés, vivir acostado significa vivir sometido. Todo eso es un juego de palabras preguntando si España es un país donde solo se pude cuando uno es sometido al poder.)

¿Y el del catalán como es? Su legado histórico hace de el un negociante. El Fenicio, el veneciano de la península ibérica. Primeramente, porque su derecho hereditario le ha forzado a ello: El derecho del « hereu », que no es otra cosa que los hijos mayores heredan todo y no se comparten las propiedades. Esto obligó a los menores a establecerse en la ciudad y convertirse en burgueses. Es a partir de este momento que el tejido urbano, comercial e industrial se vuelve más denso en Cataluña. Cuando Castilla abre el monopolio del comercio con las Américas en los finales del siglo 18, Cataluña es lista: es la explosión económica. Además, el decreto de Felipe V prohibiendo a los catalanes hacer política no hace más que incentivar este activismo económico e intelectual.

Cataluña es una tierra de acogida desde la antigüedad. Los flujos migratorios de toda la cuenca mediterránea hicieron muy pronto de esta región un remanso de paz para muchos pueblos. Esta mezcla y estas migraciones son parte constituyente de la riqueza cultural y económica de Catalunya. A título de ejemplo: durante la inquisición, el conde de Barcelona fue el único que castigó a los culpables del genocidio del barrio judío de Barcelona.

¿Entonces como hacer coexistir dos sociedades, dos mentalidades tan diametralmente diferentes?  Uno jerárquica y absolutista, en que el pueblo teme el poder y cumple con reglas, que no superó la Revolución Industrial, que lideró la contra-reforma ignorando el Siglo de las Luces. Y la otra compuesta por comerciantes, artesanos y juglares, en la que el poder es pactado, que ha experimentado la revolución del mercado además de la Revolución Industrial, que practicó la tolerancia, estimulado la innovación y ha hecho de la democracia una realidad natural y compartida.

Lo que sucede hoy en Cataluña es la pesadilla del conquistador: el pueblo al que intenta someter resiste y se niega a someterse al yugo. Entonces intenta aplicar sobre el insumiso las técnicas que conoce i que funcionan sobre si mismo: infligir violencia y humillación.

Humillación … Erigida en institución por el gobierno español a través de la aplicación del artículo 155 de la constitución española. Esta violencia practicada por el Estado y también legalizada por el Estado. De esta forma se permite a los medios de comunicación, a los políticos, a la gente de la calle, intimidar, insultar y menospreciar a los catalanes. Como en pleno franquismo, época bendecida por el gobierno actual, puesto que permitía a cada uno despreciar y oprimir al otro de forma legal. Comportarse con respecto a quien debe someterse a la condescendencia más despectiva. En la forma del racismo más inmundo. ¿Sabían ? En el período franquista, los otros idiomas distintos al castellano estaban prohibidos. Cuando una persona hablaba uno de los idiomas prohibidos, catalán, euskara o gallego, era reprimido de la manera más dura:  » Háblame Cristiano!” Ejemplo para mostrar la diferencia entre el conquistador y el bárbaro. Hoy vuelve a ser lo mismo.

Hoy, este tipo de práctica está de nuevo permitida. Según Ramón Blázquez, la avalancha de ignominias y vejaciones derivadas de la aplicación del artículo 155 estaba programada por el gobierno. Es persistente y violenta en la prensa, especialmente televisión y en las redes sociales. Incluso el país Vasco, dice, durante los más violentos periodos del terrorismo no sufrieron tal tipo de vejaciones, humillaciones, insultos, descalificaciones y atropellos.

Hay dos caras en este torrente de ignominia: el primero es frontal y primario. Se trata de insultar y despreciar públicamente cuando Ana Rosa Quintana trata en directo al vicepresidente del Gobierno Catalán, Oriol Junqueras, de “gilipollas” o cuando Eduardo Inda califica en directo al presidente del gobierno Catalán, Carles Puigdemont, de « mierda ». En esto se debe añadir la calidad más dudosa de los diferentes grupos de debate en foros de discusión o de entretenimiento que se lanzan a una verdadera carrera de insulto e ignominia.

La segunda cara de esta vergüenza y quizás la peor, es la manipulación medios. Pesadamente orquestada en la prensa, artículos de opinión, editoriales y sobre exportada a todas las agencias de noticias, de forma coordinado como debe ser, el repertorio anti catalán es bastante unánime en los términos utilizados: desafío independentista, referéndum ilegal, golpe de estado, cobardes, adoctrinamiento contra el gobierno central, …. La violencia de los ataques, la manera desvergonzada de acusar con mentiras y la permisividad de las autoridades frente a esta situación digna de desencadenar muchas causas penales por difamación, muestra hasta qué punto el gobierno de los hidalgos de Madrid está decidido a hundirse en el desprecio y la humillación al pueblo catalán sin ningún límite ético.

Delante esta voluntad Medieval de hacer perder el honor al enemigo, se reconoce la impotencia y la debilidad del gobierno español. Mientras hace todo lo posible para matar al pueblo catalán humillándolo, no se da cuenta de que sus valores no son los de los catalanes. Los catalanes son obstinados, cautelosos y resistentes. Hace ya trescientos años que el español tratar de constreñirlos por la fuerza, pero es inevitable: Cataluña será independiente o no será. Los catalanes están unidos a la idea de república al menos tanto como los españoles lo están a la dictadura. Los catalanes saben, y especialmente sienten muy profundamente en su alma, que su salud está en la independencia. Que ellos no podrán vivir en España debido a que su gobierno los va a tratar siempre como a una colonia. Los catalanes saben que un día ellos vivirán, ellos o sus hijos, en su país y que compartirán sus valores democráticos y respetuoso con todos aquellos que quieran ser catalanes.

Y los españoles lo saben también …

Post Scriptum de L’1Dex : Muchas Gracias au traduction anonyme !

VERSION EN FRANCAIS

Si l’on devait tracer en un trait le caractère de l’espagnol, qu’en serait-il ? Fondamentalement, l’espagnol est dans l’inconscient collectif, celui qui a écrasé les civilisations d’Amérique du Sud. Un conquérant, un guerrier, un militaire fier de ses batailles. D’ailleurs, l’espagnol, à l’entendre, n’a jamais connu de défaite. Quelques déboires, tout au plus. Le type de bataille n’est pas important : c’est un soldat ! Un guerrier qui trouve sa raison d’être dans l’affrontement, l’anéantissement de l’autre et l’humiliation de celui qu’il a soumis. Que celui-ci soit un homme, un taureau ou un moulin, c’est pareil. Il a vaincu, il est fort et vaillant ! Que le combat fût inégal, ridicule ou burlesque lui importe peu. Son but est de montrer sa valeur en abaissant celui qu’il a terrassé. Et s’il perd une bataille ? Il efface l’événement de sa mémoire et de l’histoire. L’espagnol est un personnage issu de la mythologie ibérique : il n’est d’aucune région en particulier. Mais la région qui répond le mieux à cette description est la Castille historique, ou le gouvernement de Madrid. C’est de là qu’émane cette pestilentielle odeur de testostérone. Pourtant une constante est remarquable : Castro était galicien, Franco était galicien, Rajoy est galicien, Hitler…. Ah, non, pas lui ! Lui, il était autrichien. “Les Espagnes” sont les pays du couchant comme le disaient les Romains. Serait-ce le pays où l’on se couche ?

Et le catalan qui est-il ? Son héritage historique fait de lui un négociant. Le phénicien, le vénitien de la péninsule ibérique. Tout d’abord parce que son droit coutumier d’héritage l’a forcé à le devenir : le droit de “l’hereu”, ce ne sont que les fils aînés qui héritent sans partage des propriétés. Cela contraignait les cadets à s’installer en ville et devenir des bourgeois. C’est à partir de ce moment-là que le tissu urbain, commercial et industriel se densifie en Catalogne. Lorsque la Castille fait tomber le monopole du commerce avec les Amériques à la fin du 18^ème siècle, la Catalogne est prête : c’est l’explosion économique. De plus, le décret de Philippe V interdisant aux Catalans de faire de la politique ne fait qu’attiser cet activisme économique et intellectuel. La Catalogne se trouve être une terre d’accueil depuis l’antiquité. Les flux migratoires en provenance de tout le bassin de la Méditerranée font très tôt de cette région un havre de paix pour beaucoup de peuples. Ce brassage et ces migrations sont une partie constituante de la richesse culturelle et économique de la Catalogne. A titre d’exemple : durant l’inquisition, le comte de Barcelone fut le seul à punir les coupables du génocide du quartier juif de Barcelone.

Alors comment faire cohabiter deux sociétés, deux mentalités si diamétralement différentes ? L’une hiérarchisée et absolutiste, dans laquelle le peuple craint le pouvoir et se conforme aux règles, qui n’a pas vécu la Révolution industrielle, qui a dirigé la Contre-réforme et ignoré le Siècle des Lumières. Et l’autre composée de commerçants, artisans et ménestrels, dans laquelle le pouvoir est pactisé, qui a vécu la révolution marchande puis la Révolution Industrielle, qui a pratiqué la tolérance, stimulé l’innovation et qui a fait de la démocratie une réalité naturelle et partagée.

Ce qui se passe aujourd’hui en Catalogne est le cauchemar du conquistador : le peuple qu’il essaye de soumettre résiste et refuse de passer sous le joug. Alors, il essaye d’appliquer sur l’insoumis des techniques qu’il comprend et qui qui fonctionneraient sur lui-même : il fait subir la violence et l’humiliation.

L’humiliation… Erigée en institution par le gouvernement espagnol au travers de l’application de l’article 155 de la constitution espagnole. Cette violence sournoise, émotionnelle et destructrice. Cette violence pratiquée par l’Etat mais aussi légalisée par l’Etat. Il est désormais autorisé aux médias, aux hommes politiques, aux gens de la rue de brimer, insulter et mépriser les Catalans. Comme en plein franquisme. Epoque bénie par le gouvernement actuel, puisqu’elle permettait à chacun de mépriser et d’opprimer l’autre de manière légale. De le soumettre au quotidien. De faire preuve à l’égard de celui qui doit se soumettre de la plus méprisante des condescendances. A la manière du racisme le plus crasse.

Le saviez-vous ? En période franquiste, les autres langues que le castillan étaient interdites. Lorsque qu’une personne parlait une des langues prohibées, catalan, euskara, galicien, il était repris de la manière la plus rude : “Hablame christiano ! ” (Parle-moi le chrétien !). Histoire de bien montrer la différence entre le conquérant et le barbare. Il en va de même aujourd’hui.

Aujourd’hui, ce genre de pratique est à nouveau permise. Selon Ramón Blázquez, l’avalanche d’ignominies et de vexations découlant de l’application de l’article 155 était programmée par le gouvernement. Elle est persistante et violente dans la presse, en particulier télévisuelle, et sur les réseaux sociaux. Même le Pays Basque, dit-il, durant la plus violente des périodes terroristes, n’a pas subi de telles vexations, humiliations, insultes, disqualifications et outrages.

Il y a deux faces à ce torrent d’ignominies : la première est frontale et primaire. Il s’agit de l’insulte et le mépris public quand Ana Rosa Quintana traite en direct le Vice-Président du gouvernement catalan, Oriol Junqueras, de “connard” ou quand Eduardo Inda qualifie en direct télévisé le président du gouvernement catalan, Carles Puigdemont, de “merde”. A ceci s’ajoutent tous les intervenants de qualité plus que douteuse sur les différents plateaux de débat ou de divertissements qui s’adonnent à une véritable course à l’insulte et à l’ignominie.

La deuxième face de cet opprobre, et peut-être la pire, est la manipulation médiatique. Lourdement orchestrée dans la presse, les articles d’opinion, les éditoriaux et exportée à outrance dans toutes les agences de presse. Coordonné comme il se doit, le répertoire anti-catalan est passablement unanime dans les termes utilisés : défi indépendantiste, référendum illégal, coup d’état, lâches, endoctrinement contre le gouvernement central, …. La violence des attaques, la manière effrontée d’asséner les mensonges et la permissivité des autorités face à cette situation digne de déclencher bon nombre de cas pénaux pour diffamation, montre à quel point le gouvernement des hidalgos de Madrid est décidé à s’enfoncer dans le mépris et l’humiliation du peuple catalan sans aucune limite éthique.

Devant cette volonté médiévale de faire perdre son honneur à l’ennemi, on reconnait l’impuissance et la faiblesse du gouvernement espagnol. Alors qu’il fait tout son possible pour faire mourir sur pied le peuple catalan en l’humiliant, il ne se rend pas compte que ses valeurs ne sont pas celles des Catalans. Les Catalans sont obstinés, prudents et résistants. Cela fait trois cents ans que l’Espagnol essaye de les contraindre par la force. Mais c’est inéluctable : la Catalogne sera indépendante ou ne sera pas. Les Catalans sont attachés à l’idée de république au moins autant que les Espagnols sont attachés à celle de la dictature. Les Catalans savent, et surtout sentent très profondément dans leur âme, que leur salut est dans l’indépendance. Qu’ils ne pourront pas vivre dans l’Espagne, car son gouvernement les traitera toujours comme une colonie. Les Catalans savent qu’un jour ils vivront, eux ou leurs enfants, dans leur pays et qu’ils y partageront leurs valeurs démocratiques et de respect avec tous ceux qui voudront être Catalans.

Et les Espagnols le savent aussi….

Cliquez ici : Pour commander le magazine uniquement

Cliquez ici : Pour vous abonner au blog et recevoir le magazine